Viure al mig d’una illa, al lloc d’uns rentadors

BarcelonaD es del carrer res fa pensar que darrere del portal amb aparença d’accés a un garatge -tractat amb cura- s’obre un petit univers interior i exterior en el qual es pot alternar la feina i la vida familiar. En diuen La Clara, d’aquest món que, entre l’estudi i l’habitatge que acull, ocupa en una planta i mitja uns 220 m de l’interior d’una illa, just al mateix lloc on antigament hi havia uns rentadors dels que eren habituals a Barcelona al segle XIX i la primera part del XX.

Un escrit amb la paraula lavaderos va cridar l’atenció dels arquitectes de CRÜ, un estudi ubicat a Barcelona i dirigit per Clàudia Raurell i Joan Astallé, quan feien l’operació de buidatge prèvia a la transformació de l’espai que els havien encarregat els propietaris. Ella, la Clara, és la que va donar nom al projecte. Buidaven el lloc perquè volien entendre’l, conèixer-ne les preexistències i despullar-lo fins a arribar a veure’n l’esquelet. També volien que no s’esborrés la càrrega d’aquella història que reunia la tasca llavors pública de rentar la roba i la funció social com a espai de reunió i d’interacció només femenina.

“El projecte es preocupa de mantenir aquesta substància impregnada en les parets existents: el desig de trobada, la fricció invisible entre l’exterior i l’interior i l’olor de sabó industrial”, afirmen des de CRÜ. Tot això hi és en la reforma arquitectònica i s’hi expressa en diferents sentits. En primer lloc, resultarà essencial el buidatge que dotarà d’entitat dos patis: un de més gros i desacomplexat que propicia la comunicació -i la trobada- entre l’espai de treball i la zona més col·lectiva de l’habitatge, la que reuneix la sala d’estar i la cuina; a l’altre pati, més petit, més íntim, hi miren les habitacions, les dues de la planta baixa i també la principal, que des del pis superior s’obre als dos patis des d’un volum preexistent situat damunt la cuina i la sala.

Són aquests dos patis els que ordenen una casa que era un espai complex, i afavoreixen que els seus habitants facin una mirada cap a dintre. S’ha de pensar que, tal com la defineixen els arquitectes, “La Clara és una fissura a cota urbana que s’estira fins a les entranyes d’un interior d’illa anàrquic que resisteix a la realitat exterior gràcies a les seves pròpies lleis veïnals”. S’ha de pensar també que, per la seva situació, al mig d’una illa, entre edificis i en ser la planta baixa d’un edifici plurifamiliar, els que fan vida tant a l’interior com a l’exterior d’aquesta casa podrien haver estat molt exposats a les mirades dels veïns. L’estudi dels patis va determinar què volien mostrar i què no.

I si també volien que, en certa manera, es fes present la història del lloc, un esforç en la contenció del pressupost ha fet de La Clara un espai de convivència entre els vells elements estructurals d’aquells rentadors que, en despullar-los, deixen bona part de la història vista, i els nous materials i recursos industrials. Així, el volum de la planta primera, el que acull el dormitori principal, està recobert d’una xapa ondulada que el protegeix de la pluja. Així, es fa servir el formigó, al terra, als sostres o per a l’illa de la cuina, i els sostres existents que estaven en mal estat tenen ara un forjat tot a la vista i sense maquillatge. I així es recupera l’escala humil dels rentadors, cercant una convivència ben gratificant entre el que és vell i el que és nou, reunits en una atmosfera industrial.