Elisenda Roca: "Si vius en l’amargor, l’amargor se’t menja"

BarcelonaUn dels pocs reptes professionals que li quedaven a la periodista i escriptora Elisenda Roca (Barcelona, 1963) era escriure una novel·la per a adults. Després de 22 anys i 43 llibres per a infants i joves –el més nou, de la sèrie Mia Fantasia–, s'estrena amb Animals ferits (Edicions 62 / Planeta), on retrata la crisi vital d’una dona de mitjana edat que se separa i d’un home que enviuda. Diversos personatges acabaran trobant-se lluny de la ciutat, aixoplugats per una història inesperada del passat.

— Vaig començar a escriure la novel·la quan tenia 42 anys [l’edat de la protagonista]. Necessitava treure a fora una sèrie de vivències, i vaig escriure a raig. El personatge del Ton, l’últim forcaire de Catalunya, em va sortir de seguida perquè el vaig conèixer. Era una època en què jo també em sentia en extinció i vaig parar-ho perquè necessitava distància. Vaig pensar que potser no era el moment, potser no era capaç, aquelles pors que t’agafen. Després de fer el llibre de relats Dues dones nues amb la Maria Ripoll, vaig tornar a mirar el text i em va agradar, però vaig canviar coses escrites en calent.

Quan vius una crisi no tens aquesta distància. Tens la sensació que a partir dels 40 arriben les desgràcies? Al llibre hi ha el càncer, la demència, la separació...

— És ficció, però sí que veia i sentia coses que m’havien passat a la vegada i m’afectaven molt. A la protagonista el catacrac li ve quan s’adona del maleït condicional. I si l’hagués deixat abans? Els i si són molt perillosos. El problema que té la Nora, la protagonista que vertebra totes les històries, és que té una relació que des de fora, quan la gent detecta un problema, ho minimitzen o li diuen "marxa!".

Com si fos tan fàcil.

— No és tan fàcil quan ets a dins i no et sents amb forces per poder-te’n sortir. De vegades no demanes ajuda perquè penses que t’ho mereixes, que la culpa és teva, que ho has fet malament, la negror cau damunt teu.

És una d’aquelles relacions tòxiques que no les hauríem anomenat així fa 10 o 20 anys. Potser perquè són personatges amb un cert estatus.

— Ells són dues persones amb amics, cultura, de classe mitjana, on no hi ha cops. Hi ha cops amagats: aquests no es veuen i són molt perillosos. Quan te n’adones, qui els rep ja està macada i no té forces. Hi ha gent que té 80 anys i morirà al costat d’una persona que ara n’hi diem tòxica.

Al llarg de la teva carrera, què és el que t’ha fet més vertigen?

— Potser aquesta novel·la. És el que m’ha fet més abisme de tot el que he fet, crec. Encara guardo el punt de timidesa, que sembla increïble en mi, de quan era petita, i hi ha coses que em fan basarda. Necessitava buscar la veu que vaig deixar aparcada, però a la vegada he llegit molt, molt, i hi ha llibres que penso que són extraordinaris. Llegeixo Víctor Català i penso: quina dona moderna. Llegeixo Fred Vargas i penso: mare meva, ja està. N’hi ha d'altres que no, eh. En fer-me gran ja no espero a la pàgina 80, a la 40 ja penso "haver-te dedicat a conrear pastanagues" i el deixo. Amb això soc com els nanos, que si s’avorreixen a la pàgina 3 se’n van a jugar. És un públic molt exigent.

A la novel·la dius: "La vida és arriscar-se a trencar-se".

— Si no et vols fer mal, queda’t a casa tancadet, no obris xarxes socials, no miris res, no siguis actiu. Però la vida és arriscar-se a trencar-se. I a refer-se.

Aquesta és una novel·la de segones oportunitats.

— Vull insistir que no és una novel·la de segones oportunitats amoroses. Oblidem-nos d’aquest mite! Tots som animals ferits, tots tenim alguna ferida d’algun tipus, una mort, una absència, una traïció... Els personatges no busquen l’amor, busquen trobar-se i refer-se ells mateixos.

T’ha tocat reinventar-te al llarg de la teva carrera?

— Més que reinventar-me, revisar-me. He estat molt atenta a les oportunitats que em donava la vida. Ara se’n diu links. De la ràdio a la tele i de la ràdio a la literatura infantil. He anat tastant i provant fins on arribava, i quan he trobat una cosa que m’interessava, no li he donat l’esquena, no he pensat que em criticaran.

Aquest és un tema.

— És el tema. Som un país on, en general, ningú s’alegra que l’altra gent triomfi i faci coses bones. Tenim un país que s’empetiteix per aquesta mena de gelosia, sempre amb la crítica a punt. L’actor Jordi Llordella diu que hi ha molt ensumamerdes i té raó, hi ha molt ensumamerdes. Una cosa bona de l’edat és que la meva família triada és gent que s’alegra dels èxits dels altres i que és amb tu en els moments bons i els tristos. Hi ha molta amistat de moments feliços i de poca estona.

Per cert, que acabes de guanyar un Ondas amb Saber y ganar. Me n'alegro!

— Mira que bé! Cifras y letras en el seu dia i ara Saber y ganar. El jurat ho ha meditat molt, 25 anys concretament, però trobo que està molt bé premiar un programa d'entreteniment que durant aquests anys no ha perdut ni el ritme ni el seu presentador. Estem celebrant-ho moltíssim tot l'equip.

Cifras y letras et va donar popularitat per a la resta de la teva carrera?

— Fixa’t que inconscient soc, no la buscava. Jo el que vull és passar-ho bé, no vull patir ni anar a llocs on la gent estigui histèrica i cridi. Tinc la sensació que sempre hi ha alguna cosa nova i diferent a fer, i això crec que marca l’edat que tens. No he tingut mai crisis per l’edat. Havent-me atrevit a fer coses tan diferents, com els Telepasión, on cantava i em moria de vergonya, ara estic com retirant-me de l’exposició pública. Jugo amb la veu i jugo amb el que escric, però jo no. Perquè no em considero tan interessant, de veritat.

Així que posar la veu a Saber y ganar i no la presència és simbòlic.

— És el meu somni. Ser a la rereguarda m’entusiasma. Prefereixo dirigir a ser vista.

Has pagat peatges en la teva carrera?

— Hi ha hagut crítiques, però les he sabut gestionar. Quan vaig entrar al món teatral hi va haver un atac frontal, van sortir crítiques personals, de menyspreu. Però jo vaig seguir fent i ells, ¿on són ara? Hi ha molt castrador. Si vius en l’amargor, l’amargor se’t menja.

Al llibre escrius: "El passat és un pròleg". Aquesta novel·la és un camí?

— Sí. No em sento vivint un epíleg. No m’impressiona fer 60 anys. Segueixo escrivint capítols de la vida. I sí, estàs veient la porta que m’ha obert un camí. I em sento feliç perquè ja he fet el primer pas.