Aina Clotet: "Voldria tenir més vides"

BarcelonaAina Clotet porta tota la vida dedicada a la interpretació. Va començar quan era tot just una nena, a Estació d'enllaç (TV3), i des d'aleshores suma prop d'una cinquantena de títols. En els últims anys, però, ha decidit fer un tomb cap a la creativitat, ja sigui agafant la càmera o escrivint guions. La sèrie Això no és Suècia, que ha estat un èxit a casa nostra i ara comença a emetre's a diferents països europeus, serà l'encarregada d'inaugurar el 6 d'abril la secció oficial a competició del Canneseries. Aquesta ficció ens l'ha mostrada en tots els papers que desenvolupa avui dia: actriu, directora, guionista i productora. Voldria tenir més vides, diu, però el que més desitja és seguir treballant i poder anar a buscar els seus fills a l'escola.

Estàs acabant un guió, oi?

— Sí, d'una pel·lícula. Vaig començar els dos projectes alhora, el llargmetratge i la sèrie Això no és Suècia. Fins i tot una mica abans el guió de la pel·li. Fa uns anys que em vaig posar a crear, amb projectes que no van sortir. Primer vaig fer un curt, Tiger, i després vaig trobar de què volia parlar en una pel·lícula. Però quan la sèrie va agafar més velocitat, aquest projecte va quedar parat. Ara m'hi estic reenamorant. És molt important que t'estimis els projectes durant molt de temps. Per això es diu que són com un fill.

Pensava que estaves escrivint ja la segona temporada d'Això no és Suècia.

— Això està sobre la taula. Però ara, immediatament, estic amb la pel·lícula.

T'ha costat molt això de passar-te a l'altra banda, de deixar de ser una mica actriu per convertir-te en guionista i directora?

— No sento que hagi canviat de bàndol. Ser actriu és el que més conec, és on vull seguir creixent. És veritat que tirar projectes meus endavant em fa ser més exigent amb el temps que tinc i els projectes que agafo com a actriu. M'ho he plantejat moltes vegades: es podrà entendre, això, que em passi a l'altre costat? Em considero una aprenent. Escriure és un ofici. Tinc un respecte profund pels guionistes, els creadors. Intento envoltar-me dels millors per aprendre'n. Llavors, no sento que em posaria a escriure qualsevol projecte: puc assumir els reptes que vull explorar.

Escrius sempre des del jo?

— No gaire. Quan vaig fer comunicació audiovisual a la Pompeu, a les assignatures que més vaig vibrar va ser amb les de guió. Recordo molt el Piti Español, que va ser mestre meu i va ser guionista d'Estació d'enllaç. Vaig dubtar molt a què dedicar-me. Venia d'una família de ciències. Amb l'escriptura vaig veure que, així com els personatges no els esculls tu, aquí podia viure vides, que era un camí que m'ajudaria a entendre el món. Com a actriu, sempre ho he intentat: agafar personatges que em permetin canviar d'ulleres per canviar-me la mirada. Però no està a la teva teulada que et caiguin els personatges que desitges.

A Això no és Suècia, veia la Mariana venent catifes i a tu, alhora, venent guions.

— Venent motos, no? Sens dubte, m'he volgut riure de mi, a la sèrie. Tinc coses a veure amb ella i coses que no... Tinc una miqueta més de consciència que ella.

La sèrie parteix una mica de vosaltres, no, de tu i d'en Marcel Borràs, la teva parella?

— De nosaltres i d'una mirada crítica sobre un moment vital. De nosaltres? Sí. Tot parteix d'un mateix. Però és ficció total. Entenc que es pugui confondre perquè en Marcel i jo som parella a la vida real.

Viviu a Vallvidrera...

— Però no ens hi hem mudat mai per viure una aventura, no hem fet teràpies... No som aquests personatges ni aquest model de parella. Jo, a diferència de la Mariana, persisteixo en les coses. Ella és algú insatisfeta permanentment. No m'hi sento identificada.

Us ha sorprès l'èxit que ha tingut?

— No m'esperava res. Vaig acabar el projecte tan exhausta! Ha estat molt difícil i molt bonic. Amb un gran equip al darrere. Vam haver de fer moltes versions per capítol i jo ho supervisava tot... Ha estat un coproducció amb cinc televisions públiques i ha estat més fàcil del que podria semblar. La part bona és que nosaltres teníem l'última paraula en tot. Del que estava convençuda, des del principi, és que ho estàvem fent tot des de l'amor, des de l'estima. Ha sigut un viatge d'aprenentatge súper maco. Pensava que no li arribaria a tanta gent. Em van convèncer que era una cosa petita, de nínxol. I no només parla de la maternitat! Per a mi, el tema central és la por. Explora el control, el món capitalista en què ho volem tot. Però, quan el primer capítol acaba amb un suïcidi i dius que és una comèdia... Per a mi sempre ha estat una sèrie mainstream.

Quin feedback heu tingut dels països del nord d'Europa on també s'emetrà?

— El 16 de maig s'estrena a Suècia. I al juny, a Alemanya. I ja s'ha estrenat a Finlàndia, on està anant bé. A Suècia es passa en prime time: la volien posar només a la plataforma digital i han decidit fer-la en obert. Serà la primera sèrie ni anglesa ni sueca que fan a la televisió pública.

En tots aquests anys en què t'has abocat a l'audiovisual, on ha quedat el teatre?

— És la gran pregunta, i de les coses que em saben més greu. Hi ha reptes que m'estan oferint i que no puc agafar perquè no puc assumir un volum de feina tan gran. Voldria tenir més vides. I alhora també estic intentant mesurar forces. S'ha d'anar amb compte: de vegades vols fer moltes coses i la vida va molt de pressa, sobretot quan tens nens petits. És complicat, l'equilibri. Ara estic veient què faig, perquè com a actriu tinc moltes ganes de créixer, de treballar amb altres directors, però també estic embarcada en projectes propis que m'ha costat molt de temps aixecar, i que requereixen atenció. Estic en una època de descoberta. I al teatre hi vull tornar.

Fa quinze anys d'aquell gran èxit, 'Germanes'.

— Molts anys. Hi vull tornar.

La feina creativa està renyida amb la família?

— Ho has de controlar molt. Cadascú és diferent, però jo soc obsessiva i m'he de posar límits, perquè després no soc feliç si no he estat present, a casa. El que més vull és estar amb els meus fills.

El teatre sí que és una mica incompatible amb la família.

— La veritat és que sí. Es fan uns horaris impossibles en uns anys que passen molt de pressa. És ara que vull ser allà, a la nit, explicant-los un conte. Per a ells i també per a mi. La maternitat és una experiència transformadora i s'ha de viure. El temps passa molt ràpid. I ara que tinc una productora, que tinc molts projectes, he de protegir la família.

I tu que fas tots els papers: actriu, directora, guionista, productora...

— Els faig com puc. Potser per aquesta personalitat apassionada, amb ganes de descobrir coses, em sembla molt bonic acompanyar projectes des de Funicular Films. Però vull anar a buscar els meus fills a l'escola.

Creus que has tingut sort?

— He treballat tant! Tinc la sensació d'haver remat tant que podria caure aquí mateix. M'he esforçat molt i porto molts anys. Vist des de fora, potser dius, mira... Tot ha sigut dificilíssim. Vaig estar tres anys desenvolupant un projecte per a una plataforma que es va parar. M'ha costat cinc anys aixecar Això no és Suècia. Estic amb la pel·li... És cert que he pogut fer una sèrie que em sembla molt bonica amb socis interessants, però hi hagut molta resiliència. I compto amb molta gent al voltant que creu en mi, cosa que ha estat molt important. Les coses mai no es fan soles. La sort t'agafa treballant. Així m'han educat. Soc filla de la cultura de l'esforç, de si vols una cosa, persegueix-la, si es tanca una porta, prova'n una altra.

El que no surt mai no es veu.

— I soc conscient, des del privilegi, que mentre escrivia la sèrie podia viure de les coses que anava fent d'actriu. En el fons, quan aixeques un projecte, tot és molt precari. Demanes una ajuda al desenvolupament d'un projecte audiovisual, per a la sèrie, com vam fer fa cinc anys, i et demanen una bíblia. I la vaig fer jo sola, amb un nadó que acabava de néixer, sense que ningú em pagués un duro. És aquest oxímoron: demanes una ajuda al desenvolupament i ningú et paga quan l'estàs desenvolupant. No sé com ho faria jo, si fos política, però és un sense sentit. Estic criant i no tinc ajudes per a la criança. Estic creant i no tinc ajudes per a la creació. Sisplau! Ho podia fer perquè venia d'un lloc en què ho podia fer.

Ara s'està apostant molt per l'audiovisual a Catalunya.

— I tant de bo continuï. Perquè dona fruits i és una porta d'expressió al món. Tu entens les altres cultures per l'audiovisual que veus. És molt important. Es podrien fer més coses. Podríem fer humor: si et compares amb els suecs, que ara conec, és un espectacle els diners que tenen per fer pel·lícules i sèries.

Tu que vas ser a la junta de l'Acadèmia del Cinema Català i que portes molts anys en això, encara s'ha de passar per Madrid per aixecar un projecte amb cara i ulls?

— El model està canviant constantment. A nosaltres, ara ens conviden molt a mercats per parlar d'un cas d'estudi, com si el que hem fet fos un nou model de finançament. Però cada projecte té la seva idiosincràsia. Per fer projectes competitius, calen diners. Això no és Suècia no s'hauria pogut fer només amb diners d'aquí. A més, ha estat molt interessant tenir diners de fora, perquè, d'entrada, tens assegurada l'estrena en altres països. Els alemanys la doblaran, però a Finlàndia i a Suècia es passarà en versió original. He tingut converses molt interessants sobre el català. Ens desconeixen. La coproducció amb Espanya també és una cosa saludable.

Els suecs no s'han enfadat gens, oi?

— Un d'ells em va dir un dia: "Ens agrada molt, ens sentim igual d'humiliats com d'afalagats, i això ens sembla molt interessant". Ens enriem de tothom.

Crec que et rius més de tu que d'ells.

— I tant. Ells van ser com un símbol, allò del jardí del veí, que és sempre més verd que el teu... Aquest projecte mai va néixer com una coproducció, sinó que va anar apareixent a mesura que el contingut ens hi va anar portant.

No vau començar per aquí?

Vam tenir la sort que el projecte es quedés parat aquí, que ens deprimíssim i de la dificultat en féssim una possibilitat, i que ens recomanessin anar a un mercat a Gotteborg, on van seleccionar el nostre projecte. Hi vam guanyar un premi i allà hi havia els directors de les televisions sueca, finlandesa i alemanya. Després va ser tot molt lent, perquè havien de llegir els guions i tot plegat. Però no sé què hauria passat si no haguéssim anat a Suècia. Quin camí hauríem fet?

Fotografia: Francesc Melcion / Estilisme: Ariadna Papió / Maquillatge i perruqueria: Cazcarra / Assistent de fotografia: Miquel Muñoz / Agraïments: Comunicación De Quatro, Gisela Ardenuy i Tot-Hom