Jo volia una nena!

Barcelona"És un nen. Un nen? Com que un nen? [...] La sensació que vaig tenir després de la sorpresa, ara ho puc dir obertament, va ser de decepció. I d’incredulitat. Estava convençuda que seria una nena. De fet, n’estava tan segura que ni m’havia passat pel cap que podria ser un nen". "Recordo molt aquell moment perquè la decepció que vaig sentir quan ens van dir que era un nen no me l’he perdonada mai" [...] "No m’ho vaig perdonar especialment quan el nen va morir, a la trenta-dosena setmana de gestació, dins la meva panxa".

Ho escriu la periodista de l'ARA Thaïs Gutiérrez, que després va ser mare de dos nens més, al seu llibre Ni forts ni valents. Claus per alliberar els nens de la masculinitat tòxica (Bridge). És un dels molts tabús que poden acompanyar la maternitat: sentir decepció quan et comuniquen el sexe del teu nadó. I, aparentment, una qüestió que pot semblar frívola amaga un tema més profund com són els estereotips de gènere. "Per què volem saber si serà un nen o una nena? Per saber com tractar aquella persona i la tractem diferent segons si és nen o nena", reflexiona la psicòloga i sexòloga Elena Crespi. Per exemple, la socialització com a nena pressuposa que serà una criatura més afectuosa, més emocional, més submisa i més tranquil·la. Es projecten en l'infant els rols que des d’una perspectiva de gènere han d’assumir les dones. I se li atribuirà, a més, el món de les cures. "Hi ha gent que espera una nena per després tenir la certesa que algú els cuidarà de gran i naixem amb aquesta càrrega: ‘Si soc nena, soc cuidadora'. I això acaba sent realitat perquè el 76% de les persones cuidadores són dones", recorda Crespi, que creu que l'assignatura pendent és que els nens "tinguin l'oportunitat" d'entrar en el món que tradicionalment s'ha adjudicat a les nenes.

Pel que fa als nens, es pressuposa que seran més moguts, atrevits, independents o que els ha d'agradar el futbol. "Molts pares estan esperant a tenir el nen per traspassar-li tot el que han fet. I amb el traspàs dels patrons de gènere que ens han ensenyat es va perpetuant aquesta socialització de gènere. I és absurd, perquè un patró és una cosa apresa. Si em socialitzen com a nen, aprenc patrons de nen, coses que no tenen a veure amb la biologia sinó en com t'han educat", assenyala Crespi, que opina que seríem una societat més rica "si ens eduquessin en la diversitat de patrons i no en un gènere binari tan marcat". Si bé és una opció minoritària, hi ha famílies que crien les criatures sense assignar-los un gènere concret.

Acceptar que ho sentim

No obstant això, experimentar aquest sentiment de decepció és legítim i la primera cosa que cal fer és "acceptar que ho sentim". També és fruit de les expectatives i l'imaginari que havíem construït sobre la maternitat. "No passa res, són desitjos i no els podem controlar. I són fruit de les coses que hem après", explica la sexòloga, que afegeix que un cop neix la criatura aquest sentiment inicial es transforma, majoritàriament, en estimació. Crespi també apunta que aquestes històries familiars es poden traslladar als fills: "A teràpia hi ha persones que diuen: 'Tinc tres germans i jo soc el quart, volien una nena i vaig acabar sortint jo'. Són històries que es relaten i s’ha de tenir cura perquè la persona pot sentir que no era desitjada del tot i s’ha d’explicar que en l’origen d’això hi ha les expectatives de gènere que ens han traspassat".

Gutiérrez admet que ella, que prové d'un entorn familiar amb molt de pes femení –germana, cosines...– s'havia projectat i visualitzat com a mare de nenes. "Aquella projecció, de fet, era una cosa molt naïf i infantil, però al darrere sí que crec que hi havia estereotips tronats que totes les que hem sigut mares de nens hem sentit algun cop, com ara 'els nens fan la seva', 'no et vindran a visitar', 'quan siguis gran et quedaràs sola'... Com si no fossin tan bons fills. Són coses que en el fons el que diuen és que les cures són de les dones i no dels homes".

Reproduir relacions que hem viscut

Magda Minguet és mare de quatre nois d’entre 7 i 15 anys. Amb el primer fill no van saber si seria nen o nena i tant els feia. Amb el segon, ja els anava bé un altre nen per allò que "jugaran junts i és més pràctic". "Amb el tercer tothom pensa que arribarà la nena i amb el quart ja ens imaginàvem que seria un nen i ho teníem interioritzat", explica. No va sentir decepció. "En el meu entorn tenia gent a qui li costava aconseguir un embaràs, i ¿qui era jo per queixar-me quan era el meu tercer? No em podia sentir decebuda per una cosa que em feia il·lusió com és ser mare". Però admet que sí que va pensar que en algun moment tindria una filla: "No puc dir que ja m’estava bé tenir quatre fills, sí que vaig sentir que em faria il·lusió tenir una nena". Estava molt unida a la seva mare, que va morir recentment, i imaginava reproduir aquesta relació mare-filla. Però ara no creu que això vagi amb el gènere, sinó amb el caràcter. "Hi ha un fill amb qui tinc més afinitat i tenim moltes coses en comú i veig que aquesta relació mare-filla la tinc amb ell. Mitifiquem moltes coses que hem viscut nosaltres, però la complicitat és la mateixa", diu. "Hi ha una identificació de si soc dona i tinc una filla serà més com jo, però després cada criatura és un món i surten germans del mateix context i família que no tenen res a veure", raona la doctora en antropologia i professora de la UAB, Bruna Álvarez.

Sembla que et donin el condol

Embarassada del seu quart fill, el que li sabia greu a Minguet no és que fos un nen, sinó que la gent no la felicitava per l’embaràs. "Em deien: ‘Quina llàstima, no has tingut cap nena'. Però les raons que posaven eren totes bastant frívoles, com ara la robeta, els pentinats... O que la nena jugaria més a fer manualitats i els nens més a futbol. No hi havia cap argument de pes". El mateix li passava a Gutiérrez durant l'embaràs del seu fill petit. Tothom esperava la nena. I van decidir no saber el sexe de la criatura per alliberar-se de la pressió de l'entorn. I va ser un nen. "I sí que hi va haver sensació d'haver decebut i això em pesava una mica al principi, m'entristia".

Minguet assegura taxativa que no ha trobat a faltar tenir una filla. "No crec que els plans que fem com a família o les converses haguessin sigut gaire diferents. Ni estem tot el dia jugant a Lego i superherois ni els meus fills són futbolers; i els Reis també porten disfresses i barbies, cantem i ballem i veiem Heartstopper". I pel que fa a les cures, ho té clar: "El meu marit porta més que jo el pes domèstic i no cal educar en res quan ja ho veuen a casa".

Gutiérrez, per la seva banda, ha recol·locat tots aquells sentiments. "Has de fer-te a la idea que no tindràs una filla, però jo ja he tancat el dol. Tinc una família, que és la meva, i està formada per persones. Ja no veig nens o nenes. Són el meu equip més enllà de si són fills o filles. Soc feliç amb ells i tinc la sensació que el meu equip està complet".