"Si vols córrer en moto, millor començar amb tres anys que amb sis"

BarcelonaLes motos són addictives. L'adrenalina que genera la velocitat es pot comparar amb molt poques coses. "La competició, l'olor de benzina i superar-te dia a dia. Visc per a això", confessa Xavi Vierge (Barcelona, 1997) expilot de Moto2 que ara competeix al Mundial de SuperBikes (WorldSBK). Per aconseguir arribar a l'elit, però, s'han de pagar molts peatges. "Normalment comencen massa aviat. Avui dia hi ha moltíssim nivell i tot està tan professionalitzat que si no comences molt aviat, no arribes enlloc. Vaig començar als sis anys i hi ha molts companys meus que als tres ja portaven una moto. Si la meva mare quan jo en tenia sis ja volia matar el meu pare, imagina't si als tres li passa pel cap comprar-me una moto. És cert, però, que aquest és un món en què com més aviat comencis, millor", reflexiona.

Malgrat que fins als sis anys no va tenir la seva primera moto, als dos ja se'n va enamorar. "Al meu pare li agradaven les motos, però les que van pel carrer. Amb dos anys, per casualitat, vaig veure per la tele una competició de motocròs i fins que no va acabar, no em vaig moure del sofà. Aquell dia els vaig demanar una moto als meus pares. Evidentment, em van dir que no!", riu el pilot barceloní. Durant els següents anys va anar picant pedra, apostant-se treure bones notes per sumar punts per aconseguir la seva moto. Als sis la va tenir, una de ben petita per començar a aprendre a dominar-la, però li va durar poc l'etiqueta de novell, ja que amb nou anys ja va fer el salt a professional. "Jo volia saltar [referint-se al motocròs], però em van donar l'oportunitat de provar la velocitat i no podia dir que no".

"Tot és perillós"

"És perillós, òbviament, però també pots sortir al carrer i et pot caure qualsevol cosa o et poden atropellar. Tot és perillós. Jo com a pare crec que si el meu fill tingués devoció per alguna cosa, que no és un capritx, l'hi deixaria fer. És molt perillós i si en un futur tinc fills m'encantaria que fessin qualsevol cosa menys les motos, perquè sé el que passen els meus pares. Però al final si veus que el teu fill ho vol tantíssim, tu com a pare no li pots robar el seu somni", reflexiona. Vierge va debutar al Mundial del Moto2 el 2015. Va continuar a la categoria l'any 2016 i al final de la temporada li va ser atorgat el premi al Rookie de l'Any de Moto2.

El cos del Xavi està ple de cicatrius. Les motos, la velocitat i les lesions van de bracet. Des de ben petits ja aprenen que el dolor no és negociable i que les molèsties o lesions hi seran sempre, que seran més una constant que una excepció. "El dolor forma part de la nostra feina. Tu et lesiones i encara no saps el que tens i ja estàs pensant quan tornaràs". Són de goma, admet el pilot, que recorda molt pocs moments en què el seu cos no hagi estat ressentit.

Una bona forma física és un dels pilars per poder competir sobre la moto, però el cap és encara més determinant. "Des de fora tot és molt bonic, però la realitat no és així. Al Mundial no tot depèn del pilot. Les lesions són una constant i són moments molt delicats. Hi ha moments en què penses: s'ha acabat, ja n'hi ha prou, però els pilots morim per aquest món i en dues hores et passa", confessa el català. En la seva etapa al Mundial de MotoGP, a la categoria de Moto 2, va ser quan més moments foscos va viure. "Mai acabo de gaudir del moment que estic vivint. Quan estava a les categories petites, ja pensava en les més grans; quan vaig passar, ja volia el següent pas, sense assaborir el que acabava d'aconseguir. I arribo al Mundial, que era el meu somni. Allà hi ha moments molt bons, però també de molt dolents. Òbviament compensa, però és dur", relata.

"Les altres motos"

Ara competeix en "les altres motos". El Mundial de WorldSBK és tot el que MotoGP ha deixat de ser. "Els aficionats que venen al circuit tenen l'oportunitat d'estar molt més a prop dels pilots. Això per a ells és brutal. És una pena que no tothom vingui a gaudir d'això i que tinguin aquest Mundial apartat. Si li donessin una oportunitat, estic seguríssim que tornarien sempre. MotoGP és el top, on tot és exclusiu, però a World Superbike tots fem vida normal. És més pur, com ha sigut tota la vida. Sembla que hàgim tirat enrere 20 anys i això per a l'aficionat és molt bo".