Si vols semblar pija, vesteix-te de pescadora
Enguany se celebren els 130 anys d’un clàssic, la jaqueta Barbour caqui amb la pàtina encerada característica (i l’olor associada). Una peça íntimament vinculada a l’ecosistema pijo, pel fet que és l’uniforme de la casa reial britànica a Balmoral, la qual cosa l’ha fet tendència entre entorns adinerats i monàrquics. De fet, és l’única jaqueta que va fer possible veure la difunta reina d’Anglaterra sense els seus abrics cursis de colors. Però els orígens de la Barbour estaven als antípodes d’aquestes derives cortesanes.
L’escocès John Barbour va fundar l’empresa el 1894 a Newcastle, quan la gran activitat del port de South Shield va requerir per als seus treballadors una indumentària que els mantingués a recer de la humitat i el fred. Arran d’aquí, van inventar els teixits Oilskin, impermeables pel tractament amb olis i ceres. Una tècnica que es remunta al segle XV, quan els mariners untaven les veles de lli i posteriorment de cotó amb oli de llinassa, per fer-les més resistents a la intempèrie. I va ser aquesta solució, que en els vaixells anglesos es va mantenir fins al 1930, el punt de partida de les jaquetes Barbour, les quals van acabar substituint l’oli per la parafina.
Tal com també va passar amb la Trench de Burberry, Barbour va tenir una important presència en els contextos de guerra, d’on va sorgir el model Úrsula, per al servei de submarins de la 2ª Guerra Mundial, o el Cowan Commando, per a la Guerra de les Malvines. Posteriorment, va guanyar presència en el motociclisme gràcies al model Barbour Internacional, la vestimenta preferida per al trial i omnipresent al Internacional Six Days Trial (ISDT, actual Enduro) fins a finals de la dècada dels 70. L’actor i pilot Steve McQueen, acompanyat de tot l’equip estatunidenc, van passar expressament per Londres per a comprar-se la vestimenta Barbour de camí a competir a la ISDT de 1964. Com a tret característic, la Internacional compta amb una butxaca inclinada, per a treure amb facilitat els mapes sense deixar de conduir.
El gir pijo de Barbour va arribar amb el catàleg de 1980, en què, en comptes de mariners o pilots, s’hi veia una parella de classe alta. Un cop de timó totalment en sintonia amb l’auge dels Sloane Ranger, una tendència de gent adinerada anglesa que ostentava posició social a través d’un luxe desimbolt de tocs rurals. Un estil que, amb peces com les Barbour o les botes Hunter per al camp i les faldilles prisades, les perles i les camises amb coll Peter Pan per a ciutat, va tenir com a principal avaladora a una jove Diana de Gal·les. De fet, el nom Sloane Ranger uneix els dos pols de la tendència: el vessant urbà per l’exclusiva plaça londinenca Sloane Square, amb el rural, Ranger, per les escapades campestres amb Land Rover.
D’aquesta època són models tan icònics com el Bedale, més curt per a facilitar muntar a cavall, i el Beaufort, inspirat en les jaquetes de caça franceses. El segon model, potser el més popular, a banda del coll de pana, presenta unes mànigues raglan per a una major mobilitat dels braços en disparar. A més, compta amb dues butxaques davanteres per a escalfar les mans i una de gran i impermeable al darrere, per a guardar-hi fins a un faisà sencer i poder netejar-ne després amb facilitat la sang.
La Barbour ha esdevingut, a través del temps, un símbol de la cultura britànica. Tant és així que l’expresident Rishi Sunak va regalar-n’hi una de personalitzada a Joe Biden en una trobada oficial. Sèries com Downton Abbey i The Crown han tornat a posar de moda l’aire distingit campestre anglès, el qual se suma a l’auge de sèries d’entorns adinerats, com és el cas de Succession, on podem veure com la Barbour fa el salt transoceànic i triomfa també entre els rics americans. Uns fets que no auguren que la Barbour tingui intenció de tornar, si més no a curt termini, als seus orígens humils.