Si vostès estan més guapos als cinquanta que als quaranta, aquest és el seu vi!

El priorat d’avui, el Genium Ecològic, és un 2016, de manera que –sempre si parlem de vins, no pas de persones– té uns quants anys. Tastar vins d’anyades antigues sempre és un joc: “Estarà viu? Tindrà nervi encara?” En el cas del Genium, l’envelliment –o la maduresa– ha fet el que fa amb moltes persones: l’ha suavitzat, que no domesticat, l’ha afinat, que no aprimat, l’ha arrodonit, que no enfortit. Quants de vostès, amb els anys, han perdut fúria i han guanyat qui-sap-lo? 

El Genium Celler és l’aventura –quina enveja– de cinc famílies de Poboleda. En Ricard Abella, un d’ells, fa: “Nantros érem cooperativistes, però un dia ens vam decidir associar”. Cadascú treballava la seva finca, però compartíem les instal·lacions. “Vam fer obres a ca l’Antonieta, ma cunyada, i als baixos vam fer el celler. En cada una de les cinc cases hi tenim coses. En una les ampolles... En l’altra els taps... Fins i tot a casa de l’enòloga, també a Poboleda!” L’enòloga és la talentosa Roser Amorós, de la Conca, però amb casa allà. Poboleda, ja ho veuen, és terra de dones sàvies. Allà hi ha, també, la Sílvia Puig, del Celler En Números Vermells, que fa un vi imprescindible que si tasten estan perduts. Tothom ens confon, per cert, a ella i a mi: hi surto guanyant jo.

Van sortir el 2003 i, de seguida, un importador que passava per allà els va comprar la meitat de la producció per als Estats Units. “Van ser els anys més al·lucinants. Vam anar a Miami... Esclar, a l’estranger et tracten com a un més, siguis petit o gran. Però llavors, amb la crisi del 2008, els Estats Units van deixar de comprar. L’importador volia vins més econòmics i hi ha un moment que, com a pagès, no pots fer-ho.”

Aquest fet és una sort, perquè avui tenim a la copa aquesta anyada antiga i un vi com aquest l’hem de gaudir nosaltres. “Juguem amb cabernet, amb merlot... Com que en tenim… però cada vegada menys...”. El vi ve de dues finques, la d’ell, de tres hectàrees. “A la partida de Les Salanques, la meva, i l’altra, que és Mas d’en Gil, amb garnatxa, carinyena i merlot”. El nom de Mas d’en Gil (a cada poble del Priorat n’hi ha un, de Mas d’en Gil) no té res a veure amb el Mas d’en Gil de Bellmunt del Priorat, que fan el (diré “mític”) Clos Fontà. L’any 21 van canviar-li l’ampolla, que ara és borgonyesa (la de les espatlles caigudes) i l’etiqueta. Això és important. Als compradors del nord d’Europa els agrada l’ampolla borgonyesa i –molta atenció– que no pesi tant. Si no pesa tant, és més ecològica.

Tenim, doncs, un priorat clàssic, no un priorat –sovint en servim algun, en aquestes pàgines– modern, siguin dites les dues paraules amb el mateix plaer i salivera. És un vi per a carns, guisats, amb molt de greix, per a un menjar contundent. Obrin-lo abans, que respiri. El vi top del celler, deixin-m’ho dir, és el Costers, amb més carinyena que garnatxa.

De vegades et trobes que, cinc anys després de sortir al món, tastes un d’aquests vins i penses que ja ha passat el seu moment. Però en deses alguna ampolla per si de cas. I llavors, anys després el tastes i torna a ser un goig. Com nosaltres, que, de vegades, als trenta semblem acabats i als cinquanta, escolti, estem meravellosos. “Durant uns anys no el volíem portar a tastos, perquè estava tancat, tenia punts amargs”. Però ara... Ara, fa saltar les llàgrimes.