Virginia Woolf dona la raó a Vox
Durant el malastruc debat entre el president Sánchez i el candidat Feijóo, el primer va fer esment –encara que gairebé ningú no va sentir-ho, perquè allò va ser una cridòria indigna de l’un i de l’altre; això llegim a la Ilíada, XIX, 81-82: “Quan els homes fan molt d’enrenou, ¿qui podria dir res o sentir-ho? / Fins i tot el més bon parlador hi surt perdent, si hi ha molta cridòria” (trad. Pau Sabaté)–, Sánchez va fer esment, dèiem, d’una “obra de teatre de Virginia Woolf”, Orlando, que no ha pogut representar-se a Valdemorillo (Madrid) a causa de la censura exercida pel regidor de Cultura, de Vox.
Woolf no va escriure cap obra de teatre que es digui així: Orlando és una novel·la vagament inspirada en la relació d’ella amb Vita Sackville-West (edició catalana en traducció de Marta Pera, Barcelona, Viena, 2023), que a Virginia mateixa no li agradava, en què primer el protagonista és un noi que viu entre el temps d’Isabel I els anys 1920 –astúcia de l’escriptora per presentar-hi l’evolució del pensament literari anglès de tot aquest període— i que, cap a la meitat del llibre, després d’un son transformador de set dies, es converteix en una noia. Ha tingut amors amb una princesa russa quan era noi, i ara els té amb homes, quan és noia.
Els censors d’aquesta obra devien suposar –la seva ignorància deu ser il·limitada— que aquest llibre de Woolf tractava de l’homosexualitat en els seus dos vessants. Però no és exactament així. Orlando és, sobretot, un llibre en què es barregen i es confonen els dos gèneres universalment coneguts dels éssers humans, l’home i la dona. No ens consta quina lectura de la novel·la feia el productor, Pablo Hueto, al drama que s’havia de representar en aquell lloc. Però sí que sabem, com tots els lectors de la novel·la, que la intenció primera de l’autora no va ser fer cap elogi de l’homosexualitat, i menys de la disbauxa.
El seu propòsit va ser presentar les fronteres enormement febles, làbils, entre el gènere masculí i el femení –una realitat psicològica, sense que calgui acudir a les teories freudianes–, o, dit d’una altra manera, el fet que hi ha homes molt mascles, dones molt nenes, però un munt de gent que, d’acord amb la debilitat de la frontera entre el masculí i el femení, han de ser considerats com a bigenèrics, sense ser gens hermafrodites. Aquest extrem, de fet, dona la raó a la tesi de Vox, segons la qual no hi ha, penalment, diferències de gènere. Haurien hagut de permetre la representació del drama perquè, en el fons, els dona la raó. No ha estat exactament un acte de censura; ha estat un acte de supina ignorància.