"Havíem enxampat el nostre fill desesperat buscant dispositius per tota la casa a la nit"
Vuit de cada deu nens juguen a videojocs: com evitar que es converteixi en una addicció?
La indústria del videojoc va reconèixer l'any passat que la franja d’edat en la qual es juga més a videojocs al nostre país és la que va dels 11 als 14 anys. Un 84% dels menors d’aquestes edats en són usuaris habituals. Un 79% dels infants d’entre 6 i 10 anys també ho són. Lluny de criminalitzar-los, la psicòloga clínica del Programa de Conductes Addictives en Adolescents del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infanto-Juvenil de l’Hospital Clínic, Rosa Díaz, apunta que, “si es fa servir un tipus de joc adient i per un temps limitat, amb eines de control i acompanyament per part dels adults”, alguns videojocs poden tenir efectes positius com la millora de la coordinació viso-manual, el desenvolupament d’habilitats de resolució de problemes, creativitat, etc. En canvi, alerta Díaz, si parlem de menors de tres anys, “aquesta exposició sí que pot afectar el desenvolupament perceptiu, cognitiu i lingüístic”.
Durant tota la infantesa, per immaduresa del seu cervell, també hi ha aspectes dels videojocs que poden afectar negativament la canalla, “sobretot si no hi ha supervisió, estan en contacte amb contingut inapropiat (valors negatius) o tenen accés a compres o a jocs d’atzar”, sosté la psicòloga clínica. Igualment, si estan moltes hores es desencadenen altres problemes com ara sedentarisme, problemes visuals, de son o de concentració fins arribar a problemes de salut mental i emocionals com l’aïllament, la manca d’habilitats socials o la impossibilitat d’aprendre estratègies per afrontar el malestar o l’ansietat. “A més, al posseir un sistema de recompensa més immadur, tenen més risc d’addicció”, subratlla. “El que cal és cuidar l’equilibri”, sosté.
Senyals d’alerta
Des de la Unitat de Joc Patològic i altres addiccions comportamentals del Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge citen alguns senyals que com a progenitors haurem de vigilar en el cas que sospitem que els nostres fills puguin estar desenvolupant una addicció als videojocs. Aquests van des d’un excés de temps dedicat als videojocs i jocs en línia –i que xifren en més de tres o quatre hores diàries– a irritabilitat, ira i altres trastorns emocionals quan no es juga o no es pot jugar –la síndrome d’abstinència–, passant per l’abandonament dels contactes socials, la negligència d’obligacions i la disminució del rendiment escolar, o l’aparició de períodes més llargs sense menjar ni dormir.
En el cas del Roc (nom fictici), de 13 anys, els pares van ser alertats des del mateix institut de la possible addicció del seu fill. “La tutora ens va dir que s’adormia a classe i que li costava molt concentrar-se, al marge d’emprar els dispositius del centre per jugar”, recorda el Martí, el seu pare. Per a la Nina (nom fictici), d’11 anys, els videojocs van esdevenir un refugi per oblidar-se dels problemes acadèmics i de socialització que patia a l’escola. Al marge de demostrar interès en unes coses determinades des de ben petita, el fet de no sentir-se a gust al centre va fer que es refugiés als videojocs. “Se centrava en els videojocs perquè, al ser molt hàbil jugant-hi, la seva autoestima en sortia reforçada i se sentia més acceptada, encara que fos en un context virtual”, assenyala la Marta, la seva mare.
En el cas del Pau (nom fictici), de 15 anys, el fet d’intentar posar límits era “un autèntic malson, ja que es posava molt agressiu i, a més, se les empescava per jugar en espais on nosaltres no el podíem controlar, com a casa dels amics, al marge d’haver-lo enxampat desesperat buscant dispositius per tota la casa a la nit”, subratlla la Sara, la seva mare.
Abordatge personalitzat
Una altra dada: quasi el 40% dels joves atesos per addiccions a la Diputació de Barcelona el 2023 va ser per un mal ús de les pantalles. El perfil majoritari (81,6%) en aquest tipus d’addicció és el d’un noi d’entre 14 i 15 anys que mostra un ús abusiu dels videojocs, mentre que el 18,4% restant són les noies, l’addicció predominant de les quals és a les xarxes socials.
A parer de Rosa Díaz, és important introduir una perspectiva de gènere tant pel que fa a la prevenció com en la gestió de l’addicció. “Hi ha diferències significatives entre gèneres, però el més important és la personalització en l’abordatge de cada cas” apunta. I és que la individualització de les intervencions és molt important, “i més quan són joves que no s’identifiquen amb cap dels dos gèneres normatius”. En qualsevol dels casos, però, la seva autoestima i la seva salut mental es veuen afectades de forma diferent: “Ells poden no sentir-se vàlids si no passen prou estona jugant per entrenar certes competències i solen estar exposats a continguts competitius i agressius mentre elles poden estar més exposades a inseguretat, depressió o ansietat per no sentir-se suficients, sobretot en comparar-se amb els altres”, subratlla Díaz.
La psicòloga clínica de l’Hospital Clínic apunta que no sempre cal un professional especialista. “Quan comencen els senyals d’alarma (que no vol dir que ja sigui addicte) es poden consultar guies per a pares. Després, si es complica, caldria parlar amb els orientadors escolars o acudir als serveis de prevenció específics a l’abast dels pares i mares com el Servei d'Orientació sobre Drogues i d’altres Addiccions, a Barcelona”, aconsella.
Si ja hi ha simptomatologia, cal consultar al pediatre o al metge de família, que derivaria a psicòleg i a partir d’aquí al Centre de Salut Mental Infanto-Juvenil (CSMIJ), des del qual podria derivar-se el menor a algun servei més específic d’addicció. “Els casos més complexos, com els que arriben al programa de l’hospital, són de patologia o trastorns duals (TDAH, TEA...), amb els quals fem una intervenció més intensa, integrada i específica”, assenyala Díaz, que juntament amb un psiquiatre i una treballadora social, estan al capdavant del programa, en el qual actualment hi ha entre deu i dotze joves.
○ És clau que els pares coneguin les noves tecnologies, aplis i videojocs emprats pels fills des de petits.
○ Demostrar un ús saludable de les tecnologies: hem de ser conscients que com a pares som els seus models.
○ No és recomanable que els infants portin dispositius electrònics a la seva habitació.
○ És aconsellable negociar la duració màxima del videojoc. Una sessió d’entre 1 i 2 hores diàries després de l’escola i fer altres activitats d’oci és una bona alternativa sobretot per evitar també que juguin just abans d’anar a dormir.
** Font: Unitat de Joc Patològic i altres addiccions comportamentals del Servei de Psicologia Clínica de l’Hospital de Bellvitge.
Una carrera de fons
Intentar desempallegar els joves de la seva addicció als videojocs costa molt. Per això, els progenitors que han de buscar ajut ho fan ja en un estat d’esgotament notable. “Lidiar amb l’agressivitat dels fills quan intentem posar límits al joc i a l’ús del mòbil t’acaba desesperant, igual que la rigidesa i l'obsessió que mostren quan volen un determinat joc o accessori per jugar”, reconeix la Sara, mare del Pau. Per sort, el jove no ha arribat al punt d’autolesionar-se o de prendre’ls diners o targetes de crèdit quan li han negat, cosa que també sol passar. “A mi el que realment em preocupa és que l’addicció li passi factura a la Nina en la seva adaptació a la vida quotidiana en el futur, quan els videojocs no l’emparin com fins ara”, reconeix la Marta.
El Martí diu haver-ho passat tan malament amb l’addicció del seu fill que ha hagut de rebre tractament ell també. “La situació és molt dura i jo necessito estar el millor possible per tenir cura del Roc”, afirma. I és que, al ser menors i arribar als serveis sociosanitaris pertinents “agafats de l’orella”, molts joves no dissimulen la seva disconformitat. En els menors d’edat que a més tenen un trastorn psiquiàtric de base, costa tant que el jove reconegui tenir un problema com que puguin desenvolupar per si mateixos una relació saludable amb les noves tecnologies. “El que sí que es pot aconseguir és que entenguin que tenen certes dificultats per controlar la situació i que acceptin la supervisió dels adults sense reaccionar agressivament, a través de l’estabilització de la seva desregulació emocional i la realització d’activitats formatives o lúdiques, la qual cosa millora moltíssim la seva adaptació”, conclou Díaz.
-
Exposició en edats molt primerenques.
-
Dedicar molt temps a jugar a videojocs
-
Ús de videojocs multijugador massius en línia, els quals són els que causen més problemes.
-
Factors psicobiològics: impulsivitat, baixa tolerància a la frustració, cerca constant d’estimulació i trets obsessius; problemes per regular les emocions i el comportament; trastorns del neurodesenvolupament de base, com el TDAH o el TEA, i problemes d’aprenentatge o acadèmics, en els quals els videojocs serveixen d’escapament.
-
Factors ambientals: manca d’acompanyament i límits per part dels adults; problemes i tensió en el si de la família, marc en el qual els videojocs serveixen de refugi; no tenir amics o tenir amics que només juguen a videojocs; no donar alternatives per l’oci o la socialització (extraescolars, aficions, esports, música...).
-
Els videojocs per si mateixos: com més gratificants són, més risc d’esdevenir addictius. Aquells amb un sistema de recompensa aleatori i els multijugador en línia enganxen més i fan la sensació de tenir una comunitat d’amics virtuals. “Tot això provoca que estiguin llargues estones jugant, alimentant el seu sistema de recompensa i alliberant dopamina, que és la que causa la dependència”, afirma la psicòloga clínica Rosa Díaz.