Vull deixar de donar el pit

BarcelonaEl deslletament és un procés pel qual tothom que hagi alletat haurà de passar i que no sempre és fàcil. En funció de quan, com i per què es necessita el deslletament es podria fer més o menys gradual. Cris Moe (@maretameva a Instagram), mare de tres fills i experta en maternitat i criança, diu que la mare pot ser flexible però no hauria de sobrepassar els seus propis límits. “A vegades arriba un moment en la lactància, quan el nadó es va fent gran, que les necessitats de la mare de posar un límit físic pesen més que les del nadó de seguir mamant. No podem esperar que el nadó ho entengui o ho accepti de bon grat, i el més probable és que ens ho faci saber mitjançant el plor”. Hi ha moltes mares que tenen por al plor del seu fill, però Moe ens recorda que s’ha de poder diferenciar els tipus de plor i el seu significat per poder acompanyar-los. Per seguir endavant sense por, culpa i neguit és bàsic entendre que deslletant no es desatenen les necessitats de la criatura sinó que es canvia la manera d’atendre-les.

La impossibilitat de mantenir el ritme de tot

Alba Padró, consultora de lactància IBCLC i cofundadora de LactApp, la primera aplicació dedicada a la lactància i la maternitat, explica que quan les mares volen deslletar sovint prioritzen la criatura, segueixen alletant perquè pensen que el fill no voldrà deixar el pit, que plorarà o que ho passarà malament: “Volen i dolen i no acaben de deslletar perquè se senten culpables i els plors de la criatura els fan retrocedir”. Padró argumenta que seguir alletant no implica ser millor mare. L’equilibri entre el que vol el nadó –seguir amb el pit– i el que vol la mare –deslletar– implica que es prioritzin elles. Assegura que “el problema el genera la societat quan les obliga a tornar a la feina i els resulta realment difícil continuar alletant”. Apunta que la majoria de dones deslleten perquè no poden mantenir el ritme de tot: l’alletament, la feina i la casa.

Això és el que li va passar a la Marta (39) amb la filla gran. Ha donat el pit a les dues filles, la Mia (5) i la Juliet (16 mesos), però el deslletament de l’una i de l’altra han estat ben diferents. A la gran la va alletar fins a l’any tot i que es va reincorporar a la feina quan la nena tenia 4 mesos. La tornada va ser estressant, estava fora de casa fins a les sis de la tarda i no podia ni dinar, ja que aquella estona l’aprofitava per treure’s llet, i mai en sortia prou. De la primera experiència d’alletament recorda les clivelles, les pors, la sang… “Ho vaig passar realment malament. Era frustrant i estressant, i les àvies, que eren les cangurs, tampoc van ajudar gaire. No paraven de donar-li fórmula i m’insistien que no calia donar-li pit”, explica. Ho va viure com una lluita constant, de David contra Goliat. A l'arribar el deslletament li va costar treure’s el pes de sentir-se mala mare. Ara a qualsevol dona que estigui alletant li diria que, passi el que passi, ella decideixi el que vol fer i que el que decideixi estarà ben fet.

Amb la petita va començar a treure’s llet i congelar-la des del minut zero. Així va aconseguir fer lactància exclusiva fins als 9 mesos. Va ser menys dur que amb la gran i, a més, va poder fer jornada intensiva. “Popava a primera hora i s’esperava fins que tornava a les dues”, diu. Amb la segona va estar més tranquil·la i es va plantejar seguir fins que pogués. No ha estat frustrant ni ha passat cap dol i encara que li hauria agradat seguir alletant ho va deixar quan combinar família, feina i alletament es va tornar massa complicat. Al principi del deslletament combinaven pit i fórmula: “La veritat és que quan veia el biberó estava contentíssima i hi havia dies que li oferia pit i no hi posava interès. No ha estat complicat per a cap de les dues”.

Un procés d’adaptació

Sovint el més complicat és entendre que el deslletament és un procés d’adaptació, un part més del creixement. Cal tenir en compte que no és el mateix un nadó de mesos que un de dos anys, cadascun té les seves necessitats i recursos, per tant no s’hauria de partir ni planificar, ni acompanyar-los de la mateixa manera. Destete sin culpas és un dels tallers que imparteix Cris Moe, on treballa el deslletament per a criatures a partir de l’any, quan la llet materna ja no és la font principal del seu aliment.

La lactància materna és molt més que una via de nutrició, entre altres coses també és un canal de relació. Moe intenta ajudar les mares a entendre que les seves necessitats són igual d’importants que les del nadó i que s’ha de poder fer balanç i prioritzar. Insisteix que és important respectar la voluntat de qui vol acabar l’alletament i no emetre judicis: “S’hauria de poder criar des de l'equilibri i el gaudi i no des del sacrifici, la pressió social o l’esgotament”.

La Laura (33) tenia intenció de donar el pit a l’Hug (1), volia intentar-ho sense angoixar-se. Ara que ja l’ha deslletat i amb la perspectiva d’haver-lo alletat durant gairebé un any creu que un cop hi ets si la cosa es complica pots trobar solucions. Al CAP de Lleida, on viuen, hi ha un grup de suport de lactància que atén per telèfon i per WhatsApp. També ha comptat amb un grup de mares de lactància que va sorgir del grup de preparació al part, on resolen dubtes i recomanen especialistes que puguin assessorar. Diu que l’Hug l'hi ha posat molt fàcil i que ho repetiria. El que més li ha agradat és el vincle que han creat donant el pit i adonar-se que el cos d’una dona pot alimentar la seva criatura: “Em vaig sentir empoderada, em va anar molt bé per a l’autoestima veure que creixia amb la meva llet. Crec que no ho valorem prou”. També valora molt positivament la comunitat que s’ha trobat al voltant de l’alletament, metges i llevadores que l’han aconsellat i l’han ajudat en aquest procés.

Però no tot han estat flors i violes. Abans de parir va apuntar-se al curs d’una assessora de lactància per tenir més informació, però així i tot li van passar coses que no s’esperava: clivelles, crisis de lactància i no poder separar-lo del pit perquè plorava. Recorda molt dura l’última època: “A les nits es despertava, demanava pit i es posava a popar però s’adormia i no menjava prou. Es despertava poc després, tornava a demanar pit i així tota l’estona. Necessitava més llet, però quan s’enganxava es relaxava i s’adormia”. Durant el dia, quan tornava de la feina se li tirava al pit i ella l'hi va seguir oferint fins al dia que no va voler. Després ell l'hi demanava de forma puntual i al final ho va deixar estar. Quan van acabar els biberons que li quedaven de llet materna que havia congelat van començar la lactància artificial.

La Laura no s’havia plantejat quan deixaria de donar el pit, pensava que seria entre els sis mesos i l’any, però quan va començar a alletar-lo i va veure que tirava va decidir que ho faria fins que ell volgués. Reconeix que l’última etapa estava cansada i volia buscar el moment per deixar-ho, encara que ara li fa pena que ja s’hagi acabat. A vegades li venia de gust i altres vegades ho feia perquè pensava que no l'hi podia negar. Li ha molestat la pressió social, al tornar a la feina, per deixar el pit i donar biberó. Tot i això, assegura que ha tingut sort i el deslletament ha sigut fàcil.

Què cal tenir en compte?

Aquestes són les claus per fer un deslletament de la millor forma possible segons Alba Padró.

• No ho facis sola, busca informació i l’acompanyament de professionals que t’assessorin.
• La informació ha de ser personalitzada, en funció de l’edat de la criatura correspon saber unes coses o unes altres.
• No és un procés lineal. A vegades vas endavant i després tornes al començament.
• El procés pot ser com tu vulguis: llarg, curt, deixar-ho i reprendre-ho.
• La medicació per deslletar només podria funcionar, i és poc probable, si es prengués abans de la pujada de llet.