Jo el que vull és ser-hi

BarcelonaSempre he pensat que és impossible no equivocar-se fent de pare. Com és impossible no equivocar-se fent qualsevol cosa. I encara que ens agradaria pensar que ho podrem fer tot bé, la realitat és que hi ha molt poques coses a la vida que es poden controlar del tot, i la criança dels fills, afortunadament, també és una d’elles. Establert que això de ser un pare perfecte no és una bona idea, vaig decidir que seria un pare present. És a dir, que hi seria. Per encertar-la o per equivocar-me, però acompanyaria els meus fills en aquesta aventura. I que la gaudiria, i que quan es fessin grans ja em farien els retrets oportuns.

Ser-hi em fa feliç. Em fa feliç no perdre’m ni un sol partit de futbol del meu fill, em fa feliç muntar per enèsima vegada el mateix trencaclosques amb la meva filla, em fa feliç fer l’animal amb ells al sofà, llegir-los contes, anar a una exposició, mirar pel·lícules junts, acompanyar-los a l’escola, anar-los a buscar. Fins i tot em fa feliç fer amb ells coses que no m’agrada fer, com ara anar amb ells a un parc d’atraccions, anar a concerts massificats o passar hores al sorral del parc. Perquè els miro, els veig feliços i penso que quina sort que tinc de ser allà. Quina sort que tinc de ser-hi cada dia i fer-los el petó de bona nit.

Però moltes d’aquestes activitats no les faig en el millor estat possible. Vaig als partits de futbol amb una migranya que em perfora el cap amb insistència, estic muntant trencaclosques però he perdut el compte de les tasses de cafè que m’he pres per no quedar-me adormit entre peça i peça. Faig l’animal al sofà però he de vigilar perquè no estic precisament en forma i un mal gest pot rematar les cervicals. I al meu cap, mentre faig totes aquestes activitats, també hi ha, omnipresent, a la recambra del cervell, tota la feina que tinc pendent de fer i que he deixat a mitges justament perquè he decidit ser-hi.

I la faig, esclar. Quan els nens ja dormen. Escric articles amb la migranya esclatant al cervell (ara amb la clàssica aura que fa que em molesti la llum). Preparo guions posant-me els dits a les temples. I més cafè, esclar. Per arribar a escriure els correus electrònics que he d’enviar avui tant sí com no. Arribar a la data d’entrega. I al meu costat, la meva dona, també asseguda davant l’ordinador, en la mateixa situació que jo. I després posar rentadores, preparar la roba dels nens de demà, que toca piscina, i un llarg etcètera de tasques universals que fem en horari nocturn.

"Us heu de cuidar"

Quan algun cop expliques aquestes circumstàncies a persones properes tothom et ve amb la història de l'“us heu de cuidar”. Com si no ho sabéssim. El problema és que, tal com funciona el món actual, has de sacrificar alguna cosa: o temps per treballar, o temps per als nens o temps per a nosaltres. Endevineu quina és la que sacrifiquem. I tot plegat, amb el sentiment de culpa que potser és cosa nostra, que no ens sabem organitzar prou bé. Els nostres pares podien amb això i més. I ells també hi eren. Com és que no podem ser-hi nosaltres, també? Però alhora amb la certesa que, organitzacions familiars a banda, qui s’emporta la porció més gran de les nostres vides són les nostres feines respectives.

Com que som conscients que la situació és insostenible a llarg termini, cada cert temps ens preguntem com la podem resoldre. ¿Com ho podem fer per ser-hi sense que això impliqui deixar-hi la pell o la salut? A aquestes converses hi dediquem, irònicament, encara més temps d’aquest que no tenim. Darrerament, estic aprenent a no ser-hi. A renunciar voluntàriament a temps que podria passar amb ells. A no anar a tal activitat o a tal altra, a dividir-nos. Però em costa perquè si bé hi ha un moment en què es fan grans i toca deixar-los espai i ser-hi menys, haver de ser-hi menys ara, quan ells volen que hi siguis, és contra natura. I perquè si hi ha una certesa a la vida és que passa de pressa. I estar-me perdent moments de les vides dels meus fills em dol. El meu pla era poder-me equivocar, o encertar-la, però no haver de renunciar a ser-hi.