Wes Anderson, entre el fons i la forma

En plena promoció d’Isla de perros, la seva pel·lícula del 2018, Wes Anderson explicava que no hi ha res que el motivi més que una inclemència inesperada, topar amb un fre. Perquè enfrontar-s’hi, diu, és la millor manera de superar-se. La pandèmia n’ha sigut una i ha demorat un any l’estrena de La crónica francesa, disponible des d’aquest divendres a tot el món. Anderson, de moment, encara no té el superpoder d’obrir un per un els cinemes abans que les autoritats ho permetin, però ha aprofitat el temps lliure per dirigir el videoclip d’Aline, joia de la cançó francesa a qui Jarvis Cocker dona una nova vida i que fa de tràiler de la pel·lícula. Un fre, una motivació.

Membre del celebrat grup dels cineastes bandera d’aquesta era, Wes Anderson és un dels grans referents del cinema indie i postmodern del segle XXI. Creador de pel·lícules tan conegudes comLos Tenenbaums, Viaje a Darjeeling o El Gran Hotel Budapest, ha concebut el seu univers naïf a través d’una estètica molt particular, que juga amb les simetries -sempre perfectes-, l’efecte vintage i unes marcades paletes de colors. Al marge de la part més visual, és especialista en la tragicomèdia, en les històries que parlen de perdedors, amb gust pels elements fantàstics, la cultura popular i la nostàlgia. Sempre quirúrgic en la construcció de personatges, els seus protagonistes són melancòlics, obsessius i traumatitzats, però també entusiastes, entranyables i carismàtics. “Sap transmetre les petites alegries i interaccions amb riquesa, un tipus de sensibilitat poc comuna”, deia d’ell Martin Scorsese en un perfil que va escriure a la revista Esquire.

El director de Taxi Driver tot just acabava de veure Bottle rocket, l’opera prima d’Anderson, i en lloava la humanitat d’aquella primera referència. Parlava de la personalitat de Dignan, interpretat per Owen Wilson, el primer d’una llarga llista: Monsieur Gustave (Ralph Fiennes) a El Gran Hotel Budapest, Margot Tenenbaum (Gwyneth Paltrow), Steve Zissou (Bill Murray), l’immortal Max Fisher (Jason Schwartzman), entre molts altres.

Tampoc li discutirà ningú l’olfacte musical. Avui en dia només Tarantino pot competir amb la pulcritud i el detall amb què cuida les bandes sonores. En el moment just, sempre apareix la cançó ideal: Adrian Brody corrent per agafar el tren amb This time tomorrow dels Kinks de fons (Viaje a Darjeeling ), el final d’Academia Rushmore, punxant als Faces al ball d’institut. Cançons que ja eren immortals i que prenen un nou sentit gràcies a les pel·lícules d’Anderson. Per no parlar de les versions de David Bowie, que Seu Jorge fa seves a Vida acuática, totalment inserides en la narrativa del film.

Del que no escapen les seves pel·lícules és del debat que es genera al voltant seu. Des que va presentar Los Tenenbaums -film pel qual va estar nominat a l’Òscar al millor guió original el 2001 i que el va catapultar a la fama- cada estrena alimenta sentiments irreconciliables: o l’estimes de manera militant o el detestes vigorosament. La particular filmografia d’Anderson no hi entén de terme mitjà i les acusacions i els elogis es multipliquen: massa estètic i poc profund per a uns, idealment estètic i idealment profund per als altres. Preciosista o embafador, intens o superficial. Els detractors l’acusen de fer pel·lícules en els quals la bellesa visual, la imatge i la iconografia pop passa massa per sobre de la resta. Els seus defensors, en canvi, defensen un univers irresistiblement bonic però que també es nodreix d’històries que passen per relacions familiars trencades, viatges aventurers i introspectius, i amors platònics.

La crónica francesa, l’homenatge de Wes Anderson al periodisme del segle XX i a capçaleres com The New Yorker, no escapa de la controvèrsia. L’eterna discussió entre el fons i la forma, sempre depenent de la tonalitat amb què es miri.