Woolf i la genealogia femenina

Virginia Woolf vivia a través dels llibres. Els llibres eren les seves ulleres, la seva manera de mirar el món. Sense els llibres, Virginia Woolf no seria ella, sinó una dona anònima nascuda a Londres l’any 1882, tal vegada una mica depressiva però que potser no s’hauria suïcidat al bell mig de la Segona Guerra Mundial.

Ho diu Marina Porras al pròleg d’aquesta selecció de textos de l’autora, textos que va escriure en la seva faceta de crítica literària: “Els seus assaigs són l’explicació del seu món perquè en ells es destil·la el que era fonamental de la seva educació i de la seva vida: la lectura”. Com a escriptora, la seva primera feina va ser la crítica i no la va deixar mai. Llegir els llibres d’altres –del passat i del present– la conforma com autora. I per aquesta raó resulta pertinent destacar d’entre les seves pàgines les que parlen de les seves antecessores, perquè Woolf destaca per haver traçat aquí una genealogia femenina. Una genealogia que li dona forces per escriure, que és impuls, motor i companyia.

Ella, que ha tingut a la seva disposició una àmplia biblioteca, que ha pogut confraternitzar amb els intel·lectuals que freqüentaven les tertúlies del seu pare, sap de la indigència cultural en què van viure les escriptores que l’han precedit: “Així i tot, Orgull i prejudici, Cims borrascosos, Vilette i Middlemarch les van escriure dones que foren privades per força de qualsevol experiència més enllà de les que oferís una sala d’estar de classe mitjana”, escriu a Les dones i la ficció. La realitat és que Jane Austen, les germanes Brontë i George Eliot tenen un mèrit immens, que ens porta a haver de fer el que dictamina Woolf: tenir en compte un munt de condicionants que no tenen res a veure amb l’art, una feina que la crítica canònica –tan masculina, tan patriarcal– sempre ha rebutjat.

Woolf va ser la primera a posar sobre la taula les dificultats que les dones van tenir per escriure, i aquest és el valor tant de les seves reflexions sobre les seves mares literàries –allò que diuen que van fer novel·les perquè era un gènere mal·leable en les seves mans, que no demanava excessiva concentració– com del seu esforç per posar noms a les baules de la cadena d’aquesta tradició de lletraferides: de Madame de Sevigné –“aquesta epistalògrafa sòlida i fèrtil”– a Christina Rossetti, passant per Mary Wollstonecraft, fins a arribar a la seva estimada –i també una mica envejada– Katherine Mansfield, de qui assegura que com a contista no tenia rival.

Vull destacar la seva aproximació a Jane Austen, aquella dona d’aparença trivial de qui ella diu que “escrivia per a tothom, per a ningú, per a la nostra època, per a la seva” i que, si hagués tingut l’oportunitat de viure uns quants anys més, de gaudir, per exemple, de la vida londinenca, de sortir a sopar, de viatjar, s’hauria convertit en “la precursora de Henry James i de Proust”. És cert que la germana de Shakespeare no va existir mai, però elles –afortunadament per a totes les que hem vingut després– sí.