Yishai Sarid: "Els exèrcits no existirien si les mares no els donessin suport"

BarcelonaYishai Sarid (Tel-Aviv, 1965) coneix bé l’exèrcit. Abans de ser advocat, periodista i escriptor, va fer el servei obligatori, com la majoria d'israelians, i va treballar a intel·ligència. A Victoriosa (Club Editor / Sigilo), traduïda al català per Roser Lluch, mostra les interioritats d’aquest exèrcit que tan bé coneix, i deixa entreveure la mentalitat d’una societat que fa dècades que està en estat de guerra. És valent, perquè parla de temes que molts prefereixen evitar. Ho fa a través d’un personatge femení, una psicòloga que prepara els soldats perquè no s’ensorrin a l’hora de matar i siguin eficients en el combat cos a cos. Sarid és també autor d’El monstre de la memòria (2020), on reflexiona sobre els aspectes més controvertits de com Israel afronta el record de l’Holocaust, i Limassol (2009). 

¿Què recorda del seu pas per l’exèrcit i com l’ha influït aquesta experiència a l’hora d’escriure?

— Encara tinc molt present la meva experiència a l’exèrcit. Vaig fer el servei obligatori quan pràcticament era un adolescent, l'edat en què la majoria de nois i noies s’enamoren. A l’exèrcit tot està molt controlat, no tens gaire llibertat, però també vius moltes aventures, et donen una responsabilitat i fas molts amics. Les teves obligacions no acaben amb el servei obligatori. Després estàs de reserva. Fins als 45 anys he hagut de servir a l’exèrcit, almenys un mes a l’any. Em van cridar també quan hi va haver la Guerra del Golf. La meva filla també ha fet el servei obligatori. L’exèrcit, de fet, és una part central de la nostra societat. 

¿I tant vostè com la seva filla hi van anar voluntàriament?

— Sí, és el nostre deure. La meva filla hi va anar perquè va voler, tot i que el 50% de les dones no hi volen anar. I jo vaig tenir una experiència bona, no vaig haver d’anar a primera línia de front. Tanmateix, actualment, hi ha força problemes a Israel, perquè els religiosos jueus ortodoxos estan exempts de fer el servei militar. I cada vegada n’hi ha més i això crea diferències. 

¿Es pot ser pacifista a Israel?

— No, perquè et destruirien. Jo soc d’esquerres, però no soc cap ingenu. Ni els palestins són uns sants ni nosaltres som el dimoni. Tots tenim la nostra part de responsabilitat en aquesta guerra tan llarga. El problema és que la majoria de palestins i israelians ho volen tot, no volen compartir. I, a més, cada cop tothom és més religiós i això encara ho complica tot més. 

Al llibre, l'Abigail li diu al seu fill: "No tinguis por de disparar, després ja treballarem per solucionar les conseqüències". ¿És possible evitar el trauma?

— És gairebé impossible. Tots els estudis psicològics demostren que ningú surt immune després de combatre. Sempre hi ha danys mentals: algunes vegades poden ser greus i fer que sigui molt difícil tenir una vida normal; en altres casos la vida continua perquè els combatents aprenen a conviure amb les conseqüències. Però el dany és allà. L'Abigail diu al seu fill que es protegeixi a si mateix quan estigui a primera línia de front, que no es plantegi dilemes morals allà, perquè vol que torni viu.

En un altre moment l’Abigail discuteix amb els joves soldats que s’enfaden i li diuen que no són una mena de nazis. Ella respon que no són nazis, perquè l’exèrcit d’Israel mata gent que mereix morir. ¿Hi ha gent que mereix morir?

— Les guerres són això. Hi ha un enemic i tu has de matar aquest enemic. La missió d’un soldat és matar l’enemic. Esclar que seria millor si no morís ningú, però jo escric sobre temes difícils. 

¿I realment és possible convèncer algú perquè mati i no senti remordiments?

— Això és el que fan els exèrcits. Hi ha molta investigació, molts estudis, molts psicòlegs dedicats a això. Hi ha diferents tècniques. Primer, per exemple, com explico al llibre, fas responsable algú altre, el teu comandant. Tu no prens la decisió de matar. L’altra és deshumanitzar l’enemic, com van fer els americans al Vietnam. 

L’Abigail diu que s’utilitza la voluntat dels soldats per demostrar la seva virilitat per manipular-los. ¿La testosterona et fa millor soldat?

— És una qüestió interessant. Molts nois joves van a missions de combat no per patriotisme sinó per demostrar la seva masculinitat. Tanmateix, les dues darreres dècades moltes més dones s'han incorporat voluntàriament a missions de combat. Per tant, la testosterona potser no hi té gaire a veure. Les dones han lluitat molt perquè les deixin ser pilots de combat o per participar en enfrontaments cos a cos.

¿A Israel, les feministes lluiten per fer el mateix que els homes o per canviar l’exèrcit?

— No, no volen canviar res. Volen fer les mateixes missions que els homes, i si és necessari, matar com ho fan els homes. 

L’Abigail s’enfada molt quan altres pares volen protegir els seus fills i evitar que vagin al front.

— Sí, a Israel cada vegada passa més. Els més rics i poderosos influeixen perquè els seus fills no vagin a primera línia de front i ocupin llocs a intel·ligència o a tecnologies. I, a l’altra banda, els que venen de classes més humils van a infanteria o a llocs on hauran d’enfrontar-se directament amb els palestins. No és just. Abans això no passava i l'Abigail és de la vella escola.

Ha de ser esgotador tants anys de guerra per a tothom.

— Sí, i la gent ha perdut l’esperança que pugui arribar la pau. Tenim un govern d’extrema dreta i això no vol dir que, de sobte, l’electorat s’hagi tornat de dretes. Ha estat un procés que ha durat molts anys. Els Acords d’Oslo [les negociacions que havien d’acordar els fonaments d'una resolució del conflicte israelià-palestí i que es van firmar el 1993] eren la gran esperança i van acabar amb atacs violents per part de les dues bandes.

¿No hi ha ni una mica d’esperança?

— N’hi pot haver si canvien radicalment els líders palestins i israelians. 

¿Què vol demostrar l’Abigail? Treballa moltíssim perquè ningú dubti que pot servir a l’exèrcit i decideix tenir un fill amb un important militar, però que aquest mai faci de pare. 

— Ella voldria ser un general i per això ajuda tant la jove pilot, perquè potser si hagués nascut més tard, hagués pogut tenir un paper més important a l’exèrcit. Ella és agressiva i molt capaç. Està cansada d’haver de tenir cura dels més dèbils i vulnerables. Ella vol guanyar i vol estar amb els guanyadors. Vol demostrar al seu pare que és forta. I és molt lleial a l’exèrcit. 

¿Hi ha diferències entre pares i mares a l’hora de deixar anar els fills a l’exèrcit?

— No existirien els exèrcits si les mares no els donessin suport. Potser és una realitat poc agradable de sentir perquè pensem en les mares com a éssers amorosos i compassius, però les mares també poden ser molt dures a Israel. 

¿Què és un psicòpata positiu?

Algú que és capaç de matar sense dubtar i sense remordiments. Es calcula que és un 1% de la població. Són els herois d’una guerra. I diem que són positius perquè poden tenir vides normals. 

—