Balanç provisional del Jotaerraisme

A pesar que en un atac de modèstia defensiva José Ramón Bauzá arribà a dir que el seu paper com a president era merament simbòlic i representatiu, el cert és que les legislatures, especialment aquelles en què l’Executiu gaudeix de majoria absoluta, queden plenament marcades per la personalitat del president. De la mateixa manera que es parla de cañellisme, de felipisme, d’aznarisme, de matisme, ara ell ha d’acceptar que estam tancant els quatre (primers?) anys de jotaerraisme. En començar, ben poca cosa sabíem d’ell. Que era anticatalanista, però ignoràvem que era una qüestió més patològica que ideològica. I que era capaç de sintetitzar el seu programa de govern amb aquestes paraules: “Sabemos lo que hay que hacer y lo vamos a hacer y por eso hacemos lo que hemos dicho que íbamos a hacer y por eso seguiremos haciendo aquello que nos toca hacer, a pesar de que alguno no se crea que vamos a hacer lo que hemos dicho que íbamos a hacer”.

Tan difícil de concretar és el significat de la frase com enumerar les realitzacions concretes del seu mandat, més temps de destrucció que de construcció. Ha estat, la seva, una legislatura antisistema, d’esbucament sistemàtic de l’entramat legislatiu que protegia el territori, la llengua pròpia, els drets dels funcionaris... Ha estat una legislatura en què des del Govern s’ha perdut el respecte als tribunals de justícia i al Parlament, amb l’abús sistemàtic del decret llei com a instrument legislatiu.

Ha aconseguit enfrontar-se amb tots els sectors significatius de la societat, excepte, o si de cas durant uns segons, amb els grans hotelers. Ha sacrificat com si fossin peons els consellers del seu govern, tot d’una que ha vist que les crítiques, com és natural, no s’adreçaven al simple executor d’ordres sinó a qui ordenava. President sense cor, legislatura sense cor. Boca molt més ràpida que el cervell -aquí la llista d’exemples podria ser llarga, però ens quedam amb el romanticisme del català.

Fa dos anys, el CIS féu una macroenquesta a totes les autonomies: el president i el Govern pitjors valorats eren els de les Balears. I, si les enquestes d’intenció de vot no enganyen, no pareix que hagi millorat l’apreciació de qui ha volgut tancar hospitals, perquè “no quedava més remei”; que s’enfronta de manera sistemàtica als professionals sanitaris, que són molts més que els metges; que ha mantingut una guerra oberta amb el sector educatiu... Ara, almanco, pot anar pels pobles sense que l’escridassin, però ha de convocar reunions amb centenars de militants agreujats amb ell per reconciliar-s’hi.

Xifres econòmiques que aparentment milloren però que amaguen que la major part d’aturats que troben feina han perdut un terç de salari respecte de l’anterior, molts dels quals no apareixen a l’estadística perquè hi han renunciat o perquè s’han vist obligats a camuflar sota la figura de l’autònom la seva condició d’empleats. Ara, a darrera hora, pareix haver descobert una versió timidíssima del “Madrid em mata” per explicar les seves carències.

Què ens queda de tot això? Un terreny perfectament abonat perquè, quan torni el boom immobiliari que s’està començant a inflar, la bombolla trobi prou gas com per tornar-se a inflar fins a esclatar. Què ens queda de tot això? Un clàssic: balearització, que aquest pic ja serà al cub.