El joc de tons de la investidura

BarcelonaEl quart candidat a la presidència de la Generalitat proposat per JxCat, Quim Torra, va arrencar els primers aplaudiments de la seva bancada quan va recalcar que mai es cansarien de “lluitar per la llibertat” dels presos polítics i els dirigents exiliats. La líder de l’oposició, Inés Arrimadas (Cs), va provocar la primera aclamació dels seus quan, de bon principi, va retreure tuits i articles a Torra. El contrast de tons va ser abismal. Torra es va expressar amb claredat i pulcritud. Molta netedat i calma en les formes, un punt british, i una tirallonga de cites que semblaven triades a consciència, per reflectir “la transversalitat” de l’independentisme a la qual es referiria més d’un cop.

Va esmentar una cançó de Txarango (“Ho tindrem tot i es parlarà de vida”); un fragment de Por un país al alcance de los niños de García Márquez; unes paraules de Patrícia Gabancho recordant que cal “talent, projecte, lideratge i unitat” per avançar políticament; l’assaig de Lluís Calvo El meridià de París, per defensar el “retorn a l’humanisme”; i Montserrat Roig per recalcar que “la cultura és l’opció política més revolucionària”. Va tancar el discurs esmentant Muriel Casals -“Una de les persones que més m’han ajudat a créixer”, va dir- i pronunciant uns versos del poeta eivissenc Marià Villangómez, que ahir feia 16 anys que va morir: “Voler l’impossible ens cal, i no que mori el desig”. Els va dir ensenyant la targeta de la Institució de les Lletres Catalanes on estaven impresos.

Sempre al costat de la portaveu de JxCat, Elsa Artadi, a Torra l’escoltaven, a l’hemicicle, la seva dona i les dues filles, el germà i la cunyada, i també Artur Mas, els expresidents del Parlament Benach i De Gispert, les exconselleres Borràs i Munté, l’exconseller Mascarell i l’actual portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri.

A banda del català, Torra va utilitzar l’aranès -en la salutació inicial-, l’anglès -quan va demanar a Juncker, president de la Comissió Europea, mediació- i el castellà -per reclamar diàleg a Felip VI recordant-li que el 1990 havia dit que Catalunya seria “el que els catalans volguessin que fos”-. Potser encara crida més l’atenció que mantingués el to pausat, constructiu i proper -a estones sorneguer- després d’haver sentit el xàfec -amb alguna amenaça- que alguns li van abocar. Arrimadas va parlar en castellà i català aleatòriament, com de costum, i va citar en anglès unes paraules de Juncker sobre el Procés. A l’hora de burxar en un dels articles escrits per Torra, en va llegir un fragment en castellà. Tot plegat, amb un to teatralitzat i hiperbòlic, exagerant la indignació i les frases de carrer: ja han decidit el guió, que és presentar Torra com el més gran dels radicals. Potser per això, quan va ser el torn de la CUP, Carles Riera va voler deixar les coses clares i, amb to categòric i desafiador, va acusar JxCat i ERC de fer “un acte de vassallatge” a l’Estat proposant la investidura de Torra.

Si l’afany lector de l’oposició, per ara centrat en els tuits i articles del presidenciable, abastés a algun dels seus llibres (podrien començar per la biografia del periodista i homenot Xammar), el Parlament, tan pendent del relat, potser coneixeria una situació narrativa excepcional. “Els demano que no em condemnin abans de llegir-me”, va dir-los Torra. Parafrasejava l’escriptora Aurora Bertrana, que en un article del 1934 havia fet aquesta petició a qui el prejutjava. Passat el primer round d’aquesta nova investidura, toca esperar el segon i els nous xerrics de guió que pugui guardar.